Després d’una crisi, ve una recuperació

Després de la tempesta, ve la calma.
Qualsevol que es miri l’historia econòmica s’adona que cada cert temps es repeteixen unes pautes en economia. Uns anys són bons, però després vénen uns anys dolents. Això era més evident fa unes decades ja que hi ha hagut un creixement força estable que ha sigut trencat per la crisi financera mundial. Això ens fa tornar a veure que després de bones fases, hi segueixen fases dolentes. A una fase expansiva (de creixement) li passa una fase recessiva (de contracció).
Ja des del segle XIX s’ha estudiat aquest fenomen i s’ha intentat predir la periodicitat d’aquests cicles. Si observem la historia no se segueix un patró temporal i té naturalesa aleatòria. Poden ser cicles curts, i altres vegades que poden ser mésllargs i duren dequedes cicles són més llargs.
Per què es produeixen aquests cicles? Segons la teoria Austríaca, els cicles es produeixen per una fase expansiva basada en un creixement artificial del crèdit, basat en uns tipus d’interès excessivament baixos fixats pels bancs centrals. Els crèdit s’expandeixen sense que ho faci l’estalvi, i quan els tipus tornen als seus nivells normals i no els artificialment fixats pels bancs centrals, esclata la bombolla i s’entra en recessió (no us recorda a la situació actual?).
No tothom comparteix aquesta visió, ni tan sols que l’economia hagi de ser cíclica. L’ideal dels bancs centrals és que l’economia pugui créixer una forma moderada i constant sense haver de travessar fases recessives. Els problemes típics de les fases recessives són l’augment de l’atur i  davallada del nivell de renda de la població. Hem viscut un període molt llarg de creixement i també va ser llarg el període expansiu que va venir després de la Segona Guerra Mundial.
Ho podem mirar al revés. Després d’una crisi ve una recuperació.
General