Després d’una crisi, ve una recuperació

Després de la tempesta, ve la calma.
Qualsevol que es miri l’historia econòmica s’adona que cada cert temps es repeteixen unes pautes en economia. Uns anys són bons, però després vénen uns anys dolents. Això era més evident fa unes decades ja que hi ha hagut un creixement força estable que ha sigut trencat per la crisi financera mundial. Això ens fa tornar a veure que després de bones fases, hi segueixen fases dolentes. A una fase expansiva (de creixement) li passa una fase recessiva (de contracció).
Ja des del segle XIX s’ha estudiat aquest fenomen i s’ha intentat predir la periodicitat d’aquests cicles. Si observem la historia no se segueix un patró temporal i té naturalesa aleatòria. Poden ser cicles curts, i altres vegades que poden ser mésllargs i duren dequedes cicles són més llargs.
Per què es produeixen aquests cicles? Segons la teoria Austríaca, els cicles es produeixen per una fase expansiva basada en un creixement artificial del crèdit, basat en uns tipus d’interès excessivament baixos fixats pels bancs centrals. Els crèdit s’expandeixen sense que ho faci l’estalvi, i quan els tipus tornen als seus nivells normals i no els artificialment fixats pels bancs centrals, esclata la bombolla i s’entra en recessió (no us recorda a la situació actual?).
No tothom comparteix aquesta visió, ni tan sols que l’economia hagi de ser cíclica. L’ideal dels bancs centrals és que l’economia pugui créixer una forma moderada i constant sense haver de travessar fases recessives. Els problemes típics de les fases recessives són l’augment de l’atur i  davallada del nivell de renda de la població. Hem viscut un període molt llarg de creixement i també va ser llarg el període expansiu que va venir després de la Segona Guerra Mundial.
Ho podem mirar al revés. Després d’una crisi ve una recuperació.
  • Xevi

    Ja ho deia fins i tot l’Antic Testament. 7 anys de vaques grasses i 7 anys de vaques flaques. Ara en diuen teoria dels cicles i venen produïts per l’oferta i la demanda. Pot durar més o menys però sempre després d’uns anys bons en venen uns de dolents i a la inversa.
    Tot i aquesta acceptació cal dir que aquests cicles “normals” s’alternen amb uns altres “supercicles” que son crisis de més profunditat i de força més durada. Aquests cicles no son produïts per l’oferta i la demanda, sinó per un canvi dels que ara està de moda dir-ne “sistèmic”.
    El què es fotut es on classifiquem l’actual. Al meu entendre tenim varies crisis coincidint en el temps:
    1.-Crisi financera a nivell mundial que sembla que aviat sortirà de l’UVI, però encara te pendent de patir els dolors de quan li treuen els calmants (liquidesa).
    2.-Crisi econòmica espanyola. Un model econòmic basat en el totxo (en tenim per anys abans no veien la recuperació), el turisme (Déu en ajudi a aguantar amb el permís de croats i turcs), zero increment de productivitat (perquè invertir en treballar millor si tenim mà d’obra inmigrant barata…?), practicament nula inversió en R+D (tranquils, ja deslocalitzarem la producció) i un sistema d’ensenyament públic de Déu ens agafi confessats…A Espanya li costarà més de recuperar-se. Encara li falta molta “purga”…
    3.- El canvi de paradigma: Internet i les TIC
    Una revolució tecnològica que es desenvolupa molt i molt ràpidament i que afecta la practica totalitat dels sectors empresarials. Si bé per una part significa una millora de productivitat i d’estalvi de costos evident (p.e. correu electrònic), també significa per a moltes industries deixar obsolet en molt poc temps el seu model de negoci tradicional (discogràfiques, premsa, transport, fotografia,etc) si no saben reaccionar a temps.

    Les dues primeres les podriem considerar cicliques i la tercera sistèmica. La coincidència en el temps de les tres circumstàncies i la generalitat de l’afectació produeix al gruix de la gent el que a mi em sembla un estat de desànim global que fa que aquesta crisi es percebi “com cap altra que s’hagi vist…”

    Estem dins un forat negre i quasi ningú vol ni tan sols gosa aixecar la vista per veure si hi ha llum. Però sóc un optimista nat i coincideixo amb el teu escrit en que ens esperen anys no bons, sinó molt i molt bons:

    1.- L’empresa ha augmentat la productivitat de cop (a costa de l’atur, aixó si…). Caldrà reconvertir a molts treballadors.
    2.- La crisi ha estat tan ràpida i generalitzada que n’ha reduït l’agonia i molta de l’empresa que es podia salvar ha fet els deures i ha guanyat experiència i si no l’ “apretem” més, està més preparada per competir (aquí sempre exceptuant el totxo que n’hi ha per estona perquè ens vam passar tres pobles…)
    3.- Les noves tecnologies signifiquen un canvi permanent i revolucionari que ofereixen un munt d’oportunitats per als emprenedors i per als qui aixequin la vista i vulguin veure una llumeta més enllà del pou en el que estem. Segurament mai a la història de la humanitat hi ha hagut tanta gent preparada per assimilar i desenvolupar els canvis tecnologics, però estem tant ben acostumats que només ens llepem les ferides i no som capaços de veure la gran quantitat d’oportunitats que tenim al davant.

    Donem doncs la benvinguda a aquest nou any 2010 amb els ulls ben oberts.

    Bon Any

    • Sempre que veig comentaris tant llargs penso que es podria respondre en un blog. Bon anàlisi.Si ho diu l’antic testament, tardarem 7 anys a veure-ho.