A partir del debat obert per l’entrada 10 errors sobre l’impost de successions es recullen les diferents opinions per l’abolició, reducció o manteniment d’aquest impost i exposo la meva opinió.

En comentaris anteriors en aquest blog sobre aquest tema varem veure aquestes opcions:

• Ingressar 7 d’IRPF i 3 d’Impost de Successions.
• Ingressar 10 d’IRPF i 0 d’Impost de Sucessions
• Rebaixo la despesa a 7, però aleshores cal decidir quina despesa eliminem
• Rebaixo la despesa a 9, ingresar 8  d’IRPF, 2 d’impostos especials i 0 d’Impost de Successions

Com a tot debat pot haver-hi mala educació (a tele5 sempre es pitjormés), potser és per la militància en una opinió ferma. La gent sempre és díficil de convèncer. El millor és fer veure que no sabem res i tornar a mirar-nos tots els arguments per formar-se altre cop la nostra opinió.

Veiem aspecte per aspecte els punts pel manteniment o no de l’impost de successions amb les diferents opinions (tal i com es van escriure) de cadascú:

1. És l’impost de la mort?

@donaire: En realitat, morir-se és la forma més efectiva de deixar de pagar impostos. Es poden deixar de pagar també si tens una caixa B o si tens un compte a les Bahames, però això té els seus riscos. En canvi, si et mors mai més pagaràs impostos. Perdonin la cruesa, però és que la denominació de l’impost de la mort és equivocada. Qui paga els impostos són els vius, no pas el morts. Si el paguessin els morts, l’Iker Jiménez faria un programa especial. Me l’imagino: “Buenas noches amigos de lo oculto. Hoy vamos a ver un caso que nos pondrá los pelos como escarpias. El caso de Felipe Morón, muerto hace tres años, pero que acude fielmente a su cita con el Fisco para espanto de los empleados de Hacienda”

Respostes
@jrosell: El terme no és adecuat, pero és molt gràfic. L’impost de successions és un impost sobre un canvi patrimonial i sobre els hereus. Un patrimoni o es construeix en vida o es rep per herència. L’impost de successions l’estat cobra per un canvi patrimonial: d’un mort a un viu. És per això que queda molt gràfic dir: “Impost de la mort”.
Per poder ser hereu d’un patrimoni cal pagar en volum al patrimoni que es rep i no en funció de les possibiltiats que es tenen.
En aquest sentit si sóc un hereu d’una herencia molt grosa i soc pobre hauré de malvendre part de l’herencia o demanar un crédit.
telenieko: “Tal i com planteges, en tot cas sembla que es demani la supressió de l’IVA pel nínxol, la caixa o la làpida.”
Espero que com a mínim sigui al 4%, però no, no en demano la supressió. He dit “impost *per els* morts” no per enterrar-los.

2. La família és un subjecte passiu?

@donaire: Aquest és un punt interessant del debat. Argument: “Si un fill rep una casa del pare, en realitat és casa seva perquè tot allò que és d’una persona també ho és dels seus fills”. De manera, que l’objecte passiu seria la família i no pas l’hereu. Es diria que els hereus d’una persona traspassada haurien de poder gaudir dels béns tal i com ho feien abans de la mort, ja que les famílies són un tot des del punt de vista patrimonial.

Deixant de banda que els hereus poden ser amics, coneguts, parents, saludats o un oncle de Puerto Rico, els subjectes passius de les sucessions són els individus. I em sembla lògic. La prova que les propietats del pare són seves i no dels seus fills és l’escassa incidència de les donacions en vida. Com saben, la Llei de mesures fiscals 17/2007 va obrir les portes a aquesta possibilitat, amb un règim fiscal molt favorable, ja que marca un tipus màxim del 9%. En canvi, aquesta opció no ha tingut a penes repercussió. Per què?. Perquè els propietaris en vida consideren que ells són propietaris, que els béns són seus i no tenen perquè cedir-los als futurs hereus.

O un cas encara més escandalós. Per què una parella que viu junta des de fa trenta anys no comparteix la titularitat dels seus béns?. De manera que en la pràctica, les famílies no es comporten com a subjectes passius.

Respostes
@jrosell: No és un argument solid dir que si no té exit és que consideren que ells son els propietaris. Pagar un 9% de donacions ara és més que no pagar res ara.
Si una parella comperteix bens se l’està treient una part del seu patrimoni (que no és compartit?). Els fills no comparteixen bens, pero en vida poden gaudir-ne.
Francesc:Sempre es parla de l’herència entre generacions i en aquest supòsit compartiria en bona part els teus arguments, però avui per avui, en aquest país, és un impost contra les dones, contra les vídues. Com que en els anys 60 els pisos anaven a nom dels marits, si es mor la dona, l’home no hereta; però si es mor l’home la vídua ho hereta tot i li toca pagar, per seguir visquent a casa seva.
Conec una dona de fer feines (com es deia abans)ja jubilada que fa tres anys va haver de pagar 30.000 euros per conservar les propietats que ella havia contribuit a aconseguir amb el seu esforç però que estaven a nom del marit. Després caldrà que se l’ajudi amb serveis socials…
@donaire: Tot depèn del valor de l’immoble. Fins a 500.000 euros està exempt, de manera que el mite de la àvia desnonada és només un mite.
I en tot cas hauríem de reflexionar com a societat el tema de la separació de béns. Si el volem mantenir, hem d’assumir que diem explícitament que el meu patrimoni és meu i el teu és teu. Volem corregir una vegada morts el que en vida no es va corregir.
En resum, si la pobre àvia viu en un habitatge que està valorat fins a 500.000 euros, no paga res.
telenieko: “És molt més difícil encara que la meitat de l’habitatge tingui un valor de 500.000 euros.”
Primera i segona residència…
Albert: Donacions. Actualment no sé com està la llei, perdoneu la meva ignorància. A mi em va tocar, amb la llei d’abans del 2007, pagar dues vegades: la primera perquè el meu pare em va fer donació d’un immoble (que jo hipotecaria per poder-lo rehabilitar per viure-hi), sobre el que vaig pagar l’impost de donacions. Al morir ell però, al cap de menys de 5 anys, vaig haver de tornar-lo a pagar a l’herència. Entenc que estigui així regulat perquè d’aquesta manera s’evita que, al veure’s la mort al damunt, es facin donacions per evitar pagar-ho a l’herència, que té, o tenia, un cost més elevat. Però quan no es fa expressament, és una putada de nassos. Bé és cert que no acabo d’entendre perquè la gent no fa més donacions. Potser perquè és un tema prou delicat a tractar en família? No ho sé…

3. És una injustícia si el comparem amb la resta de CCAA?

@donaire: És normal que algunes persones utilitzin aquest argument. Però sincerament em sembla vergonyós que aquest sigui l’argument que empra el cap de l’oposició, l’ex conseller d’economia Artur Mas i Gavarró. Portem molts anys batallant per assolir capacitat normativa en molts impostos. Això vol dir que Catalunya té la capacitat de fixar els seus propis trams en molts impostos, de decidir de forma autònoma la nostra política fiscal. Com és que ara utilitzem com a argument que a Castella i Lleó, a Astúries o a Madrid l’impost és molt més baix?. És això un argument?. Per això volem l’autonomia fiscal?. Per a reclamar una equiparació amb la resta de comunitats autònomes?.

Respostes
@jrosell: No per que estigui cedit no vol dir que no et pugis queixar. Si s’està en contra de l’impost és normal que es compari amb qui no l’aplica. Jo trobo aquest argument com qui es queixa a Vodafone de que Orange li fa un preu millor. No per ser de Vodafone no vol dir que no pugui demanar preus més econòmics.
Albert: Si no ho he entès malament, el teu contraargument és que no és just que ens comparem a la resta de CCAA? Així doncs no és valid comparar-se a altres CCAA mentre no tinguem autonomia fiscal? I per què no? Mentre no gaudim de plena autonomia fiscal, no entenc perquè no és just que ens hi comparem, ho sento.

4. És un greuge pels catalans?

@donaire: Aquest és un argument gairebé unànim: Quina sort que tenen els madrilenys. Si et mors a Lavapiés no pagues impostos i si et mors a Badalona has de contribuir. És una forma de veure el sistema tributari. Però hi ha una altra: A Madrid disposen de menys recursos públics per a portar a terme les seves polítiques socials.

L’impost de successions va permetre ingressar a les arques del país 1.000 milions d’euros. Mil milions d’euros són 250 escoles, 650 escoles bressol o 350 centres d’assistència primària. És tot el que dediquem a Universitats. Qui demana la supressió de l’impost ha de proposar al mateix temps (a) quin altre impost pugem per a compensar o (b) quines despeses reduïm per valor de mil milions d’euros anuals.

Ara ja podem tornar a l’enunciat inicial. Tenen sort els madrilenys?. Si mirem l’estat deplorable de la sanitat pública de la Comunitat de Madrid, francament ja els hi regalo. El meu model és el d’un estat del benestar que garanteixi una prestació de serveis de qualitat, que és el mateix que dir que accepto un sistema fiscal redistributiu.

Respostes
@jrosell: Mantenir la despesa en educació, sanitat, seguretat, infraestructures i innovació, reduir la resta. Augmentar l’impost sobre els beneficis i IRPF a les rentes riques. el que proposo també és un sistema fiscal redistributiu.
Jordi Bonet: I no em facis riure, dius que si amb els 1.000 milions feu o manteniu tants col·legis, escoles bressol, etc. Mira, a Badalona el 2006 vareu prometre 11 equipaments socials que havíen d’estar ja enllestits, hores d’ara només un es una realitat, i d’un altre tot just s’han començat les obres.
@donaire: 4. JO et dic que amb 1.000 milions es fan les escoles que es fan. No parlo de governs. El govern que governi ara i en el futur disposarà dels recursos per a fer escoles. Si a tu no t’agrada aquest govern, votes per un canvi i ja està.
Però el que em resulta incomprensible és aquest argument, (“no em facis riure” em dius): Com jo considero que no invertiu bé els recursos, proposo reduir els recursos de la Generalitat. No et smebla més lògic demanar que s’inverteixin bé els recursos?
Jordi Bonet: 4. I jo et dic de que el que diuen els governs que faràn, aqui a Badalona no hem vist ni un 10%, per tant com voleu que em cregui els discursos oficials vostres (perque aquest discurs ja l’hem llegit i sentit d’altres).
Albert: És un greuge comparatiu per Catalunya? Jo crec que sí. Un percentatge important dels impostos pagats pels catalans no torna a Catalunya, no? Llavors, com que aquí ens calen més calers, hem de tornar a pagar. No és un greuge, això? Les altres comunitats no tenen un sistema sanitari com el nostre? Doncs per què no fem pagar 1 € per cada visita a la sanitat pública? Que és injust per qui hi ha d’anar molt sovint? Sí, però també és injust actualment per qui té la sort de no anar-hi. 1 € per cada visita són moooooolts calers al llarg de l’any eh? I crec que no es tractaria de cap quantitat exagerada, que en general el ciutadà es podria permetre. També s’hi podrien establir excepcions segons certs criteris, per tal d’evitar greuges en segons quines situacions.

5. Ja paguem molts impostos?

@donaire: Ara fa uns dies, la Comissió de Cooperació i Solidariat del Parlament de Catalunya va acollir una delegació d’organitzacions colombianes. Ells envegen el nostre sistema fiscal. Ho repeteixo. Ells consideren modèlic el model fiscal europeu. Perquè saben que només és possible construir una societat moderna, amb igualtat d’oportunitats, si hi ha un sistema fiscal potent i efectiu. De fet, la pressió fiscal a Catalunya o Espanya continua essent una de les més baixes d’Europa. Tenim, per exemple, l’IVA més baix de la Unió Europea i uns nivells d’exempcions de l’IRPF molt alt per a les classes mitjanes. Concretament, la pressió fiscal a Suècia és de 51, a Dinamarca de 50, a Bèlgica de 48, a la França de Sarkozy de 46, a l’Alemanya de Merkel de 42, a Grècia de 38… I a Espanya, de 36.

Respostes
@jrosell: La pressió fiscal de l’Alemanya de Merkel (42) es reduirà, la d’Espanya (36) augmentarà. Que hi hagi marge per augmentar la pressió fiscal a Catalunya o Espanya no vol dir que s’hagui de fer. Potser per millorar l’economia encara s’hagi de reduir encara més.
No cal amagar que el principal augment presupostari és en prestacions per desocupació.
En sanitat s’inverteix en prevenció per estalviar despeses. No creieu que si es facilita l’ocupació caldrà pagar menys en prestacions per desocupació?
Amb un IVA baix sóm més competitius, si fem que les classes mitjanes paguin més d’IRPF el consum baixarà encara més.
Oscar: Els colombians admiran el sistema fiscal EUROPEU, tant de bo aquest impost estés homologat amb Europa.
@donaire: Jo parlava en termes genèrics de fiscalitat, de pressió fiscal. A Espanya tenim una pressió fiscal baixa i vosaltres demaneu que la reduïm encara més. L’única cosa que vull comentar és que a Europa es paguen més impostos que a Espanya i aquesta és una de les raons per les quals tenen un sistema de serveis públics més fort.
Cada vegada que demanem eliminar un impost, demanem reduir les despeses socials.
UPC: Es cierto que España tiene uno de los modelos de presión fiscal más bajo de Europa y que las posibilidades de equipararnos a los estándares europeos exigen incrementar las tasas e impuestos y no bajarlos. Y mucho menos eliminarlos.
Albert: La pressió fiscal és més alta a la resta d’Europa. Bé, segurament sí, però caldria veure també com es gasten els diners recaptats. No dic ni que ho facin millor ni pitjor, perquè no tinc un coneixement prou bo com per poder-ho comparar, i aquí en sabeu molt, o almenys ho sembla.

6. És l’únic país del món amb aquest impost?

@donaire: L’impost de sucessions és un impost generalitzat a la major part dels països de l’OCDE. El paguen, per exemple, als Estats Units, a França, als països escandinaus, a Bèlgica, a Alemanya (l’acord de liberals i conservadors a Alemanya ha mantingut aquest impost)… De fet, és molt més ràpid explicar on no es tributa. Dels països de l’Europa dels 15 només n’hi ha un que l’ha suprimit: La Itàlia de Berlusconi. Sincerament, no és aquest el meu model de societat ideal.

Respostes
@jrosell: Evidentment que no és l’únic, tampoc és l’únic on s’ha obert el debat. Pel que jo sé, a Estats Units el conjugue no el paga si es que el patrimoni no supera els 1.500.000 USD i Bush el volia treure. No conec els altres casos.
Jordi Bonet: Dius que l’impost existeix a la majoría de paisos, però no dius que com a mínim en quasi tots ells EL CONJUGE N’ESTA EXEMPT.
@donaire: 1. Dic que existeix a la major part de països d’Europa i ho mantinc. De fet, tu també ho dius.
Jordi Bonet: Els de noimpostsuccessions: No discutim la existència en si de l’impost, el que discutim es la manera que hi ha d’aplicarlo, tornem-hi a Europa ja que al honorable conseller li agrada anomenar-ho en totes les seves intervencions, sentiu-ho tots ben fort CONJUGE EXEMPT, aixó com a mínim, qui vulgui saber mes detalls, a la nostra super lletja web ho trobarà.
1. Be, jo torno a dir que a la majoría de paisos Europeus com a mínim el cónjuge queda exempt, sembla talment que aixó es vulgui amagar, si fem comparacions, s’han de fer ben fetes.
Oscar:
A europa, el pais paradigma de bebestar social, Suecia no te aquest impost.
A França el cònjuge està exempt i els descendents fins a 156.359 € (a Catalunya 18.000 €).
A Alemanya el cònjuge té exempts fins a 500.000 € i els descendents fins a 400.000 €.
A Noruega, Dinamarca i Luxemburg, entre altres, estan exempts de pagar l’impost tant el cònjuge com els descendents.
En Regne Unit el cònjuge exempt i els descendents fins a 312.000€ exempts.
A Suècia, no existeix aquest impost.
En Suïssa exempts, cònjuge i descendents, excepte al Cantó de Ginebra: 3.265 € exempts, resta entre el 0% i el 6%.
I en EE.UU. que també ha nomenat, el cònjuge està exempt, i els descendents tenen una exempció de fins a 3.500.000 $.
Aquests són només alguns exemples, hi ha mes.
@donaire:
A Suècia tenen un IVA astronòmic, un IRPF molt més alt i mantenen l’IP. Hi ha altres països que mantenen un model extraordinari de societat del benestar i el mantenen.
A França el cònjuge està exempt i els descendents fins a 156.359 € (a Catalunya 18.000 €).
A Alemanya el cònjuge té exempts fins a 500.000 € i els descendents fins a 400.000 €.(…)
Gràcies. Jo també m’he mirat la pàgina de No successions. Però, no li sembla a vostè que m’està donant la raó. Vostè està dient que hi és a tots aquests països, amb variacions respecte al nostre model, però que hi és, oi?.
Anònim:
Efectivamente, don-aire, la mayoría de países europeos tienen impuesto de sucesiones, pero ese no es precisamente un argumento para no modificar el I.S. en Catalunya, ya que si quieres comparaciones con Europa tendrás que decir que la mayoría de países europeos tienen mayores exenciones en el impuesto que nosotros. Y esta coletilla tú no quieres que se diga.
UPC:
Me permito contestar al señor Jordi Bonet y al resto de participantes, con el fin de corregir algunos errores.
Soy investigador en fiscalidad europea y me permito hacer algunos apuntes sobre las cuestiones planteadas.
1. Efectivamente, el señor Donaire tiene razón cuando dice que el impuesto de sucesiones es común en la OCDE, aunque también es cierto que hay países como Israel, Nueva Zelanda o Suecia donde este impuesto ha sido anulado.
Lo más importante es no generalizar, porque cada modelo tributario tiene sus particularidades que responen a las singularidades fiscales de los países y a su tradición. Pero le voy a detallar algunos errores:
– Italia sí tiene una “tassa di successione”, que fue reintroducida en el país a finales de 2006 ante los problemas financieros del país. Nueva Zelanda también se plantea la recuperación y en Suecia dependerá del color del futuro gobierno.
– En Estados Unidos, la competencia es de los estados y en varios de ellos está asentada el impuesto, como en Indiana, Maryland, Kentacky…
– En la casi totalidad de los modelos impositivos por donaciones se incluyen los cónyuges, aunque con exenciones normalmente fijadas sobre umbrales de valoración catastral corregidas. En Gran Bretaña y en Irlanda las “inheritance taxes” sí afectan a los cónyuges.
Albert:
Ja que es parla de comparacions amb la resta de països europeus, valdria la pena tenir en compte les diferències salarials entre aquests països també. Com podem estar parlant de les quantitats que estem parlant, amb sous que, amb sort, arriben a 1000 €… I amb uns salaris mínims oficials com els que tenim?

7. És un impost que no paguen els rics?

@donaire: Si prenem les dades de 2008, arribem a la següent conclusió. El 85% de la recaptació total de l’impost de successions el va pagar un 15% dels contribuents. Repetim-ho. Dels 110.000 declarants de 2008, 17.000 van aportar el 85% del milió d’euros que es va recaptar aquest exercici. En altres paraules, aquest és un impost que paguen essencialment, en la seva immensa majoria, els qui més tenen. Els rics molt rics. Que són els qui no volen pagar. Una altra dada que manllevo del diputat Comín. Més de la meitat dels contribuents (més de 8.000 dels 17.000) van pagar menys de 300 euros.

Respostes
@jrosell: Fem-ho al revés. El 85% del les herències només han aportat el 15%.
Una persona que potser està a l’atur, potser ingresa 0€, ha tingut que pagar un impost de 300€ (funeral, advocat, etc).
Quines despeses hi ha per atendre tota aquesta gent?
Oscar: Tota la gent sap molt bé que els rics no paguen aquest impost perquè les empreses tenen una reducció en aquest impost del 95%. I quin ric no té tot el seu patrimoni dins d’aquestes empreses, o sinó crea una per a això directament? Anem, home…
@donaire: Depèn del cas. En primer lloc, vostè i jo estaríem d’acord que les empreses heretades tinguin un règim diferent. Si el que m’està proposant és que desaparegui aquesta bonificació per les empreses, llavors crec que ens equivocaríem.
En segon lloc, aquestes famoses empreses que gestionen el patrimoni tenen pros i contres. Li diré que si jo fos milionari no ho faria pas. No conec massa milionaris, però sí que li puc comentar el cas d’un (de fet, d’una). I em consta directament que va pagar una morterada per IDS.
telenieko: “Un model en el que el 85% paga el 15% té pinta de progressiu.”
No dic que no sigui progressiu, dic que la part alta de la progressió s’en cuida molt de no aparèixer, i que els 17000 que dius no son els “més més rics” o “tota tota la seva riquesa”.
Anónims: Els rics estan empadronats a Navarra o forman societats patrimonials que no pagan. Així, és clar qui paga el peatge de la mort. És això justícia social?
Albert: Digueu-me ignorant, o mal pensat, com preferiu, però m’agradaria tenir la certesa que els realment rics paguen en la mateixa proporció que la resta. Em sap greu, però em costa de creure que paguin quantitats que els representin els problemes que representen a la resta. No perquè l’estat els ho faciliti, sinó perquè tenen mitjans i recursos per saber com fer-ho. Aquí qui rep garrotades de tots costats és la classe mitjana, la mateixa que crec acabarà desapareixent per deixar lloc als rics i als pobres, i prou.

8. Les famílies s’han d’endeutar per pagar l’impost?

@donaire: Circulen per la xarxa milers de casos de famílies que gairebé han hagut de malvendre les joies de la mare per a fer front els pagaments. I una dotzena de llegendes urbanes. Per això, els hi proposo anar a la font original, que és la Llei 17/2007 en la que es modifica l’impost de successions i donacions per primera vegada. Els casos anteriors a 2007 s’han de llegir amb el model fiscal que es va heretar del Govern de CiU, qui durant 23 anys no van tocar l’impost i ara reclamen la seva supressió. Què ens diu la nova Llei?.

Des de la reforma de desembre de 2007, les famílies que hereten un habitatge amb un valor inferior a 500.000 euros paguen zero euros. Només tributen aquells habitatges amb un valor superior a mig milió d’euros que em fa l’efecte que no estan situats en els barris de les classes mitjanes. Mirin. Un hereu a Catalunya que ha rebut un patrimoni d’un milió d’euros tributa amb uns 7.000 euros, el que representa un 0,7% del seu valor. Què s’ha d’endeutar per pagar 7.000 euros?. Bé, què hi farem.

Els repto públicament. Agafem la taula de contribucions que preveu la llei i presentin el seu cas. Analitzem públicament, amb llums i taquígrafs, aquest suposat escàndol. Expliqui’m el cas d’aquesta veïna desnonada, que ha hagut d’anar a viure sota un pont. De veritat. La majoria dels casos que corren per Internet són simplement falsos, pures llegendes urbanes.

Respostes
@jrosell: Quan una persona està a l’atur s’ha d’endeutar per pagar 7.000€  i els bancs hi fan negoci. Jo creia que el 0’7% era pel tercer món.
@sociata: […] Jo tinc la sort de tenir pares encara joves i amb bona salut. Però el dia que em faltin , que espero que sigui el més tard possible, tindré dos cases, la de la meva mare i la del meu pare, de manera que si fos egoista, com tu, diria que se suprimís aquest impost.
Jo no baso la meva vida en el capital immobiliari dels meus pares. Els he demanat mil vegades que es venguin una de les cases i que es pategin els diners i que l’altra casa la mantinguin per viure-hi, però a mi no m’interessa la seva casa. Tinc la meva feina modesta i m’he guanyat el que tinc a pols, no necessito el patrimoni dels pares per a res. I si algun dia he de pagar l’impost ho faré absolutament convençut de què és juts i necessari.
M’estàs dient que si no l’he de pagar llavors em sembla bé i si l’he de pagar llavors m’ha de semblar malament?
Jordi Bonet: Dius que no es paga res per l’habitatge habitual, aixó ES FALS, hi-ha una reducció del 95%, però el 5% restant s’afegeix a la resta de bens. I que em dius si el difunt s’ha vist obligat a passar mes de dos anys vivint a una residència, trobes just que es perdi la reducció?, mira, a Bélgica com a mínim la lletra petita contempla la causa de força major, aqui ni aixó.
Una cosa mes, dius que una herència de quasi un milió d’euros tributa uns 7.000 d’impost, suposo que t’has basat en un estudi de la REAF que es incorrecte, si es fa be el càlcul, nomes el vidu/vidua hauría de pagar mes de 15.000 €, i els fills, dependrá de quants en tingui, pero per el 25% de legítima, podríen arribar a pagarne entre 6.000 y 14.000 € mes.
@donaire: Torna a llegir-te la llei, si us plau, perquè estàs totalment equivocat. I és curiós perquè aquest error teu s’ha escampat. Per favor llegeix l’article 12 de la Llei 17/2007.
Jordi Bonet: Ja m’he rellegit l’article 12 de la llei 17/2007 i no veig en que estic equivocat, es una modificació de l’article 2 de la llei 21/2001 en la que está fixada la reducció en un 95%, per tant l’afirmació de que un pis de menys de 500.000 euros no paga que hem sentit dir a l’horable conseller Castells, no es certa, un 5% del valor del pis, si que paga.
Oscar: En quant a la “bonificació” del pis amb valor inferor a 500.000€, convindría que excpliqués tota la lletrta petita que, en els casos més punyents invalidan aquesta bonificació. En quant a les donacions en vida també hauries d’explicar las càrregues afegides tant en IRPF com en plusvalues i, ademés, els condicionants de temporalitat existents
8.- Si algú a Catalunya hereta un milió d’euros, encara tenint en compte que la residència habitual té una reducció (amb condicions, que tampoc no explica) del 95%, fins a un import màxim de 500.000€, l’import que haurà de pagar per aquests 500.000€, a part de la residència habitual, serà de més de 100.000 €. Agafi, agafi, la taula de contribucions que preveu la llei:
Base liquidable
(fins a euros) 400.000,00
Quota íntegra
(euros) 78.548,80
Resta base
liquidable
(fins a euros) 400.000,00
Tipus aplicable
(percentatge) 28,87
D’on treu Vostè Aquesta xifra de 7.000 €? D’on si us plau? Ja està bé d’enganyar al personal.
I després diu que existeixen llegendes urbanes. Les llegendes urbanes són aquestes que Vostè ha exposat aquí..
@donaire: Expliqui-la vostè si és tan amable. Amb la llei a la mà
Tots els gestors coincideixen en destacar que la millor opció per a la transmissió és la donació en vida. Vostè ho nega?. La meva pregunta és:                 Si és la millor opció, per què tants pocs adeptes?.
Aquest era un cas específic, que va sortir a l’Avui. Allà veurà les condicions de la persona que es va veure afectada per aquesta situació i entendrà el perquè.
Albert: Jo crec que és just que hi hagi un impost de successions, però no com l’actual, que des del meu modest punt de vista, em sembla exagerat. Diria que la majoria estareu d’acord amb mi que actualment és desproporcionat, però també que és just que d’alguna manera calgui pagar un impost. No estic a favor de l’eliminació, però sí que es reguli d’una manera lògica i justa. Em costa d’entendre la lògica de com una propietat, immoble o bé que ha pagat tots els seus impostos corresponents, n’hagi de pagar un altre de tan elevat al passar d’un pare/mare a un fill/a. Ho sento, però no ho entenc. Si algú m’ho pot explicar, ho agrairé.
Penso que pagar un impost d’aquestes característiques, actualment pot suposar problemes per a molts hereters, ja que en molts casos es tracta de quantitats molt importants a pagar en un període molt curt de temps, en el que sovint cal arreglar moltes altres coses, i amb un estat anímic, diguem-ne, poc còmode. Per què no es permet allargar el període de pagament en proporció a la quantitat a pagar, a la nòmina de l’hereter i/o a altres criteris, i es posen facilitats de veritat per tal que allò guanyat amb l’esforç d’anys d’una família pugui ser dels seus hereus? O és que els pares no treballen per poder deixar els seus fills en la millor situació possible? És greu fer això? Perquè en alguns comentaris, perdoneu-me, però ho sembla.
I en la línia d’allargar el període de pagament, una reflexió que no ve al cas, però m’ha vingut ara al cap. Me la rebatreu molt ràpidament, però ja que hi som, posem més llenya al foc: l’estat quan recapta, recapta, i s’ha acabat, no es pot anar tard i si hi vas, interessos. Si en lloc de diners fossin aliments, semblaria l’edat mitjana. Cada any, a pagar i callar, i pobre de tu que vinguis un dia tard. I si vols viure on vivien els teus pares, ara morts, a pagar i callar, i de nou no facis tard! (Ja sé que em direu que el que el país recapta ho reinverteix al país, territori, societat o com vulgueu dir-li…ja ho sé, i no pretenc dir el contrari, però no està de més fer-hi una reflexió i veure quines coses potser no han canviat tant en 1000 anys, salvant-ne molt les distàncies. No em mal interpreteu sisplau).
També amb la llei d’abans del 2007, sobre el domicili habitual es reduïa un 90% l’impost, això sí, no te’l podies vendre abans de 5 anys, sinó, havies d’aportar aquest 90% que t’havies estalviat. Així doncs, si a algú l’hi cal vendre per poder pagar, em sembla que és una mica difícil amb el domicili habitual, no? Actualment no sé si això es manté o ha variat. A més, aquí calia sumar-hi l’aixovar (fins ara només he sentit parlar de continents, i no de continguts), que malgrat es pugui tractar de quantitats menys rellevants… tot suma.
Em sembla d’una falta de coherència i de rigor polític que un partit que ha estat 23 anys al poder, mantenint l’impost, ara, per ser a l’oposició i ser el “protagonista bo” del debat, n’exigeixi la supressió. No ho entenc. Em sembla d’una baixesa política extraordinària. Això ho extrapolo a tots els partits polítics, que fan el mateix amb el que els convé.

9. És injust?

@donaire: Anem a l’essència del debat. Cal pagar per rebre uns béns que eren propietat del teu pare?. Els hi proposo dos situacions reals que conec, a les que he canviat el nom per motius obvis. Jutgin vostès.

En Miquel Cantalozella és doctor en un hospital públic, al que hi dedica moltes hores. A més, es crema les pestanyes fent guàrdies, fent hores extraordinàries i acudint als seminaris de formació. Aquest any ha obtingut un sou molt arrecladet. L’Agència Tributària s’ha emportat més del 30% dels seus ingressos, aconseguit a base de nits d’insomni.

En Joan Capella esquia molt bé i és un apassionat de les motos, però la seva màxima afició és el paracaigudisme. El seu pare és el director general de dos empreses de transport i ha intentat inútilment que en Joan acabés la carrera d’econòmiques. Un infart ha acabat amv la vida del senyor Capella i en Joan és ara hereu d’una fortuna, que equival a unes 50 vegades el sou d’en Miquel Cantalozella.

Exercici. Explicar de forma raonada a en Miquel els motius pels quals l’IRPF és un impost just i l’ISD no ho és, és a dir, que ell sí ha de pagar un terç de la seva nòmina i en Joan res de res.

Respostes
@jrosell: Miquel el pare d’en Joan pagava un 42% dIRPF, un 14% més que tú. En Miquel no ha de pagar l’ISD ja que amb lo inepte que és encara malvendrà l’empresa de transports que utilitzes i aleshores et costarà més car anar a treballar. Amb els diners que s’estalvia en l’impost en Miquel consumeix més, cosa que genera llocs de feina en empreses privades que es dediquen a les motos i al paraigudisme. Com que hi ha molts Miquels, podràs anar fer esports d’aventura a un preu raonable.
Jordi Bonet: Ep, i saps de sobres que les grans fortunes de veritat se n’escapoleixen de mil maneres, el día que tu en Herrera i cia. aconseguiu que paguin, potser em callaré.
@donaire: Les grans fortunes sí tributen. Moltes d’elles. En tot cas, una situació similar es dóna amb l’IRPF i a mi no se m’acut proposar eliminar l’IRPF.
Jordi Bonet: I que me’n dius de les SICAV’S amb els seus Mariachis i altres mandangues, si els mateixos inspectors fiscals estàn que trinen, però el govern central està protegint les grans fortunes fins a convertirles en pràcticamente intocables.
telenieko:
“Ara no sé si demanes retirar també l’IRPF”
No, dic que no pots argumentar la justa mesura de tots dos impostos com ho fas. No li pots dir al Miquel “El IRPF és just: tu pagues el doble que el pare del Joan, però es compensarà quan mori”. No pots pretendre vendre la moto que el IDS compensa la diferència entre el IRPF de un i l’altre; Aleshroes tampoc els pots lligar.
I el debat del IRPF és un altre tema també ben complicat, soc de la opinió que s’ha de pagar *pel que es gasta* i no *pel que es guanya*. Ara pagues en els dos casos: IRPF + IVA. Però insisteixo: és un altre debat.
Anònim:
Però vostè pensa de veritat que els Lara, els Millet, els Godó, els Serra Farré, els Núñez, els Gaspart, els Reina, els Thyssen, etc… paguen aquest impost ?
LES GRANS FORTUNES NO PAGUEN IMPOST DE SUCCESSIONS.
Les empreses y societats tenen unes reduccions del 95%.
UPC:
– No es fácil eludir el pago del impuesto mediante el cambio de domicilio. El sujeto pasivo del impuesto no es el causante, sino el causahabiente de manera que quien tendría que cambiar de residencia es el futuro perceptor de la herencia. Como saben, el cambio de domicilio fiscal se hace efectivo a partir de un número determinado de meses (normalmente 24) y tiene muchas desventajas de gestión que casi obligan al futuro perceptor de la herencia a trasladar de hecho su residencia habitual a esa comunidad.
– Creo que es un error banalizar sobre las sicav y deberíamos ser un poco más precisos. En realidad, incrementar la fiscalidad sobre las sicav del 1% actual al, pongamos por caso, un 15% iríamos en contra de la Ley de Instituciones de Inversión Colectiva de 2005, que tiene como objeto la creación de empresas de capital español en suelo español. Un incremento del 15% provocaría que los fondos de inversión españoles serían un 15% menos ventajosos que los irlandeses y pondría en peligro el maltrecho sistema de inversión en capital productivo.
Muchas personas creen que las sicav evaden los impuestos y eso no es cierto. Lo que hacen es aplazar el pago. En el momento en que uno de los miembros de la sicav vende su participación debe tributar en el impuesto sobre la renta el capital devengado.
Albert:
En Miquel Cantalozella, que té les celles cremades de tan treballar, segurament haurà de fer servir tots els seus estalvis quan hereti. Paga un 30 % d’IRPF perquè té un sou considerable, diguem que no és “mileurista”. Si a més els seus pares, amb les celles també cremades, després de treballar 40 anys han aconseguit comprar un apartamentet com a segona residència (un luxe, sí, però aconseguit amb esforç), que en el seu moment els va costar 8 milions de pessetes (els estalvis d’una vida), però que ara resulta que val 250.000 €. Llavors sí que en Miquel Cantalozella s’haurà d’endeutar, i ves a demanar un crèdit o hipoteca, ara. Sort que en Miquel té un contracte fix, que si no… I ves a saber si té 35 anys i encara viu a casa dels seus pares, perquè està clar que si viu a casa és perquè vol, ja que accedir a una vivenda pròpia està xupat!
En Joan Capella ha viscut de gorra tota la vida, quina sort, no?. Però aquest és l’argument pel que no té dret a heretar la fortuna del seu pare, que també l’ha adquirit pagant el 30 % d’IRPF dels seus ingressos durant tota la vida, d’una manera justa? Doncs molt bé, d’acord.
I el fill d’en Miquel Cantalozella? Podrà heretar el que s’ha guanyat tan justament el seu pare, cremant-se les celles? O potser no seria just perquè resulta que és tan penques com en Joan Capella?

10. Només proposem una reforma?

@donaire: L’impost s’ha reformat fa només un any i mig. I es pot tornar a reformar per a corregir les situacions injustes que es puguin donar. Però que quedi clar que el que reclama Convergència i Unió i el Partit Popular és la supressió de l’impost. El senyor Mas diu explícitament que eliminarà completament l’impost de successions. Reclamen que ningú no pagui. Reclamen que els molt rics no paguin res. Zero coma zero. No expliquen, però, que això vol dir reduir les prestacions socials per afavorir els qui tenen molts recursos.

Jo defenso que la supressió (no la modificació) de l’impost seria un pas enrera en la construcció d’una societat més justa i un cop de pèndul més que ens allunya de Dinamarca i ens apropa a l’Itàlia de Berlusconi.

Respostes
@jrosell: No dubto que l’impost de successions sigui un instrument per l’equitat. El que m’agradaria es que els que estan per mantenir l’impost dubtessin
de com afecta aquest impost sobre l’eficiencia economica en un moment com aquest.
Jordi Bonet: I que me’n dius de l’incompliment del vostre propi programa electoral de les eleccions generals 2008, vareu posar clar i català que endegarieu la reforma al govern estatal, em podeu dir que heu fet fins ara?
@donaire: Em parles moltes coses que sortiran en premsa. Aquesta bitàcola està oberta a tots els comentaris, no cal que t’esperis. L’argument: “Jo sé una cosa que ara no et puc dir, però si te la digués quedaries mort i veuries que jo tinc raó” no em deixa possibilitat de rèplica.
Jordi Bonet: El que sortirà en premsa, no crec que sigui cap secret, la nostra web es pública, i el fòrum també. Be, en esencia aprofitarem per aclarir coses que en la nostra opinió s’expliquen a mitges.
Albert: En Miquel Cantalozella, que té les celles cremades de tan treballar, segurament haurà de fer servir tots els seus estalvis quan hereti. Paga un 30 % d’IRPF perquè té un sou considerable, diguem que no és “mileurista”. Si a més els seus pares, amb les celles també cremades, després de treballar 40 anys han aconseguit comprar un apartamentet com a segona residència (un luxe, sí, però aconseguit amb esforç), que en el seu moment els va costar 8 milions de pessetes (els estalvis d’una vida), però que ara resulta que val 250.000 €. Llavors sí que en Miquel Cantalozella s’haurà d’endeutar, i ves a demanar un crèdit o hipoteca, ara. Sort que en Miquel té un contracte fix, que si no… I ves a saber si té 35 anys i encara viu a casa dels seus pares, perquè està clar que si viu a casa és perquè vol, ja que accedir a una vivenda pròpia està xupat!
En Joan Capella ha viscut de gorra tota la vida, quina sort, no?. Però aquest és l’argument pel que no té dret a heretar la fortuna del seu pare, que també l’ha adquirit pagant el 30 % d’IRPF dels seus ingressos durant tota la vida, d’una manera justa? Doncs molt bé, d’acord.
I el fill d’en Miquel Cantalozella? Podrà heretar el que s’ha guanyat tan justament el seu pare, cremant-se les celles? O potser no seria just perquè resulta que és tan penques com en Joan Capella?
El que vull dir és que si ens mirem l’impost de successions per sí sol, és una cosa, però si el posem en el context de la societat actual, potser canvia una mica. I si al damunt et toca heretar de ben jove i sense haver tingut encara la possibilitat d’obtenir una feina consolidada, flipa!
Jo no sóc partidari de suprimir-lo, però si de rebaixar-lo i força, no per sota d’un 50%. Si la Generalitat té problemes de finançament, que en té, potser aniria bé girar als ulls cap a la plena autonomia financera i no cap als hereters de qui s’acaba de morir. No estaria de més, també, controlar millor la despesa i fer-la més austera, en lloc d’ostentosa; fer pagar despeses mínimes per alguns serveis (com he proposat amb les visites metges); per què no una “taxe de séjour” encara que sigui molt petita (França, el primer país receptor de turisme del món, la té des de fa un segle…, i no passa res.); mà dura contra la corrupció i no fer-la pagar a caps de turc i “si te he visto no me acuerdo”; i també més sinceritat política i no gastar tanta saliva, temps i diners en discussions, duels i rivalitats, en certs casos, indignants entre partits (i no em refereixo a aquest debat, precisament), i no pas per discutir, d’una manera seriosa, els problemes que veritablement amoïnen. Darrerament sembla que és més important el partit, que no pas la col•lectivitat de votants a qui representen. O almenys a mi m’ho sembla, potser m’equivoco, tan de bo.
Per acabar (ja era hora, no?): Estic d’acord en què el to d’en Jordi Bonet no és el més correcte. Però em sembla pobre, sense conèixer-lo, contraargumentar la seva, i segurament també meva i de molts, ignorància sobre lleis, amb les seves faltes d’ortografia, malgrat puguin fer mal d’ulls, o amb l’estructura de la seva web. Tampoc m’ha agradat que en molts casos es desprenguin tics tan polititzats, afavorint l’enfrontament, segmentant en grups i enfotent-se del que un col•lectiu de gent creuen, amb tot el seu dret, com és el cas dels de No Successions, en un sentit i altre.
José Antonio, felicitats pel text i per la moguda que has aconseguit crear.

Que en penseu d’aquests 10 punts? Comenta en aquest blog o al blog de don-aire